Un legitimari té deu anys per reclamar la llegítima, a comptar des del dia de la mort del difunt, normalment el seu pare o mare. No obstant, hi ha una excepció a aquesta regla, i és quan l’hereu és el cònjuge del difunt i ha de pagar la llegítima als seus fills. En aquest cas, els deu anys queden en suspens i tornaran a començar a comptar en el moment de la defunció de l’últim progenitor, sempre i quan no faci trenta anys de la mort del primer progenitor difunt.

Exemple: Mort el pare d’en Josep i ha deixat d’hereva a la seva dona i la llegítima a en Josep i als seus germans. En Josep pot reclamar la llegítima derivada de la defunció del seu pare, a la seva mare en aquest moment o esperar a fer-ho un cop ella també hagi mort.

Si s’espera, quan la seva mare mori, en Josep tindrà deu anys per reclamar la llegítima derivada de la defunció del pare i de la mare a qui deixi hereu la mare. Si entre la defunció el pare i de la mare han passat més de trenta anys, en Josep només podrà reclamar la legítima derivada de la defunció de la seva mare.

Quan es dóna aquesta situació, molts fills opten per renunciar a la llegítima que els correspon del pare, pensant que així no perjudiquen a la mare i que ells ja hereteran de la mare. Però, si llavors, la mare, pel motiu que sigui, no li deixa res en testament, només podrà reclamar la llegítima de la defunció de la mare i haurà perdut els seus drets hereditaris que tenia de la defunció del pare. És millor no renunciar i esperar a reclamar la legítima a que hagin mort els dos progenitors.

Enllaço el blog “Qui té dret a la llegítima” on explico quines persones tenen dret a la llegítima.